El passat 22 de març vàrem plorar per les víctimes dels atemptats de Brussel·les causats per la bogeria violenta i indiscriminada d’Estat Islàmic. Hem llegit i escoltat anàlisis des de tots els punts de vista. En un coincideixen la majoria d’opinions: estem davant una crisi global provocada per un nou repartiment del poder mundial en un context dominat per una imparable globalització de l’economia, és a dir, de la crisi, de les desigualtats i d’una enorme mobilitat de les persones que fugen de la pobresa, de la violència i de la guerra. Treure’n l’entrellat és complicat perquè la teranyina de causes i d’interessos en joc és gairebé incomprensible. Solem tirar pel dret i fàcilment escampem opinions aparentment sòlides, però que de seguida es demostra que són parcials, com ara imputar a l’islamisme la responsabilitat gairebé única de la situació, tot i ser inqüestionable que en la base dels atemptats hi ha una manipulació esperpèntica de l’islam.

Vivim en el context d’una Europa que recula espantada. Una Europa empetitida que veu créixer novament el monstre a dins de l’ou de la serp, incapacitada per resoldre el desastre humanitari dels refugiats. Tornem a veure els camps de futbol plens de neonazis racistes i assistim sorpresos al renaixement dels partits ultranacionalistes.

En aquesta situació se’ns demana que prenguem partit entre dos extrems igualment insuportables. Podem arribar a pensar que ja no s’hi valen les postures racionals que busquen la posició justa basada en els principis democràtics, els valors humanístics, els drets de ciutadania, la justícia i la solidaritat. Alguna cosa hi podem fer, però, i ben a prop de casa. Es tracta de reforçar l’enteniment, el reconeixement mutu, el respecte cultural i religiós. Tractar de reflexionar, a nivell local, quines coses podríem haver fet millor, de quina manera podríem haver creat una comunitat menys desintegrada, menys desconfiada, més creativa, més benestant. Potser fent normal l’ensenyament de la llengua àrab a les escoles. Potser facilitant la possibilitat de locals dignes per als oratoris musulmans. Potser proporcionant l’accés a cementiris adequats a totes les creences. No és poca cosa. És clar que podríem haver fet més del que s’ha fet, que, en aquest temes tan sensibles, és gairebé res.

Un dels motors negatius de la història és la marginació dels pobles, dels seus sentiments i de la seva cultura. Ho sabem prou bé, nosaltres. No tot és economia i assistència social. La humiliació queda enquistada en un racó del cervell col·lectiu i tard o d’hora desperta amb tota la seva càrrega de rancor. No entendre això és no haver entès pràcticament res de res.