Aquests dies ha fet dos anys de les últimes eleccions municipals, i qui més qui menys ha aprofitat l’ocasió per fer valoracions de mitat de mandat i un repàs de tot el què ha anat passant.

També a mi em toca mirar enrere, però en el meu cas des d’un punt de vista molt més personal. El temps passat des de maig de 2015 representen per mi dos anys des que vaig plegar de fer de regidor; i amb la «jubilació» vaig guanyar calma i temps per dedicar-me a mi i, sobretot, als de casa (que s’ho tenien ben guanyat).

Però com que fora de l’Ajuntament també es fa política, i deixar de fer de regidor no vol dir deixar de fer-ne, no em puc estar de fer també una mirada política a aquests dos anys.

Per un costat, perquè crec que és un bon moment per valorar la decisió d’anar canviant els representants a les institucions. Era sensat que el regidor plegués després dels primers quatre anys?Durant aquests dos anys hem pogut veure que els temors a que el canvi comportés problemes organitzatius, disfuncions i tornar a començar des de zero en l’aprenentatge del funcionament del consistori, eren exagerats. Evidentment que qualsevol que entra de regidor per primera vegada ha de fer una adaptació, però hem demostrat que si les tasques es comparteixen i la feina és col·lectiva, el canvi de persona no suposa cap trasbals. N’és un exemple el què han fet la Natàlia, en Lluís, la Montse i en Toni, i ho serà segur el que farà l’Oriol a partir d’ara.

Per altra banda, crec que l’equador del mandat és un bon moment per fer una mirada global a la situació al Ple Municipal i comparar-lo amb l’anterior. La CUP es va estrenar a Figueres en un moment absolutament excepcional de majoria absoluta. El carisma de Santi Vila i el paperot de les esquerres en el mandat anterior van deixar un context que no s’havia donat mai, i que fa pinta que no es tornarà a donar en un futur proper. La CUP, a més, s’estrenava amb 1 regidor entre 21 i sent la cinquena força a l’Ajuntament. Una aritmètica que donava poc joc i no va permetre tirar endavant gairebé cap de les propostes presentades.

Les eleccions de 2015, en canvi, van deixar un panorama ben diferent. CiU, la llista guanyadora, es va quedar amb només una tercera part dels regidors del Ple, i la CUP doblava vots i es col·locava com a tercera força amb tres regidors. I si bé el ràpid acord sociovergent (amb el suport del regidor del PP Diego Borrego en un primer moment i del grup municipal Compromís d’Esquerres posteriorment) semblava que relegava a un paper secundari a l’oposició, la crisi de govern de principis d’any ha deixat un escenari del tot obert. El màxim exponent n’ha estat la negociació del pressupost en què la CUP ha aconseguit millores socials impensables fa tan sols uns mesos. Segur que no seran les últimes.