L’hivern dels refugiats

Article de Lluís Armengol, regidor de la CUP de Figueres, publicat al setmanari Empordà.

Fa pocs dies, en el curs d’una conferència del cicle d’Atenea sobre ‘Immigrants, exiliats i refugiats dins l’Europa del segle XXI’, Salvador Cardús –sociòleg, escriptor i doctor en ciències econòmiques- em deixava personalment desconcertat amb una sòlida defensa de mesures realistes per fer front a la crisi actual de refugiats procedents fonamentalment del conflicte bèl·lic de Síria. Segons Cardús, Europa no pot resistir, sense perdre allò que la defineix –la societat del benestar-, l’entrada d’un nombre tan elevat de persones. Cardús va manifestar la seva empatia amb els afectats i el profund dolor que li produeix tanta gent al límit d’allò suportable. Però calia, va dir, avantposar la raó i el possibilisme als sentiments.

Mentrestant, hem pogut veure el documental emès per TV3 que mostra com els socorristes catalans desplaçats a l’illa de Lesbos només es plantegen vèncer dia a dia les conseqüències del desastre humanitari actuant sense parar a favor dels milers de persones abandonades al mar i a la fred, malgrat l’angoixa de la situació i la desproporció de mitjans.

Com en moltes altres ciutats d’aquí i de fora, a Figueres està constituït des de fa mesos un grup de ciutadans a favor de les famílies refugiades. Sota la coordinació del regidor Cruanyes, un grup de persones ha posat les bases per a una acollida digna i una integració plena dels refugiats que presumptament ens havien d’arribar. Però els refugiats no arriben, ni a Figueres, ni a Barcelona ni enlloc. Enorme frustració. El realisme s’ha imposat a les altures dels màxims responsables polítics europeus. Prefereixen pagar-li el favor a Turquia perquè els aturi. O posar contra les cordes Grècia, fent-la responsable del desgavell. O, com fa Noruega, deportant-los a l’Àrtic a 30 graus sota zero. O, com vol fer Dinamarca, requisant-los joies i diners. O amb la proposta de suspendre per dos anys la lliure circulació de persones. O posant barreres i tanques, i un nou cos de policia europea de fronteres. Ja s’han oblidat, els nostres jerarques, del compromís d’acollir 160.000 persones de manera immediata, dels quals 15.000 l’Estat espanyol. Unes dotzenes per fer la foto i prou. A Figueres ens en tocaven unes vint. Havien d’arribar pels vols de Nadal.

La mala entesa habitual entre els dirigents europeus i l’amenaça de l’ascens electoral de l’extrema dreta han fet bé la seva feina. Ja tenim més de 60 milions de persones en camps de refugiats arreu del món. Cada 10 minuts neix un infant apàtrida en algun d’aquests camps.

Avancem arrossegant els peus. És el mateix que des de fa tants anys anem fent amb els immigrants indocumentats. “No us indigneu tant” escriu Francesc Serés en un article recent. “Costa acceptar, diu, que hi hagi sinceritat i compromís en relació amb els refugiats quan milers d’immigrants malviuen al nostre costat sense un mínim pla d’acolliment”, i continua: “No culpo Merkel més del que em culpo a mi mateix. N’hi ha prou de passejar per Barcelona o pel Segrià (i per Figueres, hi afegeixo jo) per no fer-ho. Comencem a recollir gent, comencem pels que tenim més a la vora, ni que sigui per dignitat. La vergonya és tan gran que hi ha refugiats per a tothom”.

Ja s’han oblidat, els nostres jerarques, del compromís d’acollir 160.000 persones de manera immediata, dels quals 15.000 l’Estat espanyol. Unes dotzenes per fer la foto i prou. A Figueres ens en tocaven unes vint. Havien d’arribar pels vols de Nadal