Davant un mendicant o un sense sostre, ens l’hauriem d’imaginar com era de petit, perquè tots ells també han sigut infants, amb un pare i una mare, i una colla de bons amics.  És imprescindible, doncs, preguntar-se com han arribat fins aquí, de quina manera la seva vida ha trontollat fins esbardellar-se com una magrana,  com ha esdevingut un trajecte maleït cap a les addiccions, com ha descarrilat cap als marges sense capacitat ni ganes de retornar cap allò que nosaltres en diem normalitat. Quants, dels que prediquen ordre, s’han aturat a parlar amb algun d’ells i li han preguntat el perquè de la seva situació? Que una ciutat de 45.000 habitants no pugui resoldre la problemàtica generada per una minsa dotzena de mendicants, és una bona mostra de la nostra indiferència, acomodament i  egoisme col·lectiu.

Ja ho sabem que la pobresa pot arribar a ser bruta, antipàtica, agressiva i maleducada. De vegades organitzada, en benefici de delinqüents i extorsionadors. Però parlar només de les  conseqüències de la pobresa sense aprofundir en les causes és un camí que no porta enlloc. Amb accions preferentment policials no s’arriba a cap resultat positiu.  Aquestes darreres setmanes s’ha escrit públicament sobre el tema tot relacionant la mendicitat i les ocupacions. Mala feina. També ho és treure la bandera de les normatives de civisme. Les normes són suficients i estan ben formulades. No cal fer-ne de noves per aparentar que es fa alguna cosa.

La magnitud del problema a Figueres no és de cap manera incontrolable. Només caldria que la guàrdia urbana i el serveis socials tinguessin els mitjans adequats, tant en nombre de persones com en l’adequada formació sobre aquesta problemàtica. Cal individualitzar cada cas, personalitzar-lo, cercant la sortida a la mida de cadascun. Acceptant d’entrada que probablement per a alguns ja no hi ha sortida.

Perquè, per no tenir, a Figueres gairebé no tenim ni sanitaris a l’espai públic. En aquesta estimada ciutat en què, com ja escrivia Josep M. de Sagarra l’any 1929, “l’aire està ple de trompetes d’una fira que no s’acaba mai” , tampoc tenim llar de transeünts. Tots els intents per tenir-ne han fracassat fins ara. L’única cosa que es ve fent des de fa anys és procurar que els pobres se’n vagin cap a una ciutat veïna, amb un lot d’aliments en una bosseta de plàstic i un bitllet de tren a la mà.

Recordo com, de petit, veia passar regularment pel davant de casa un “pobre”, amb el sarró a l’esquena, caminant d’un poble cap a un altre poble. Trucava a les cases i de forma natural qui més qui menys li donava un trosset de pa i un tall de botifarra, o alguna altra cosa per l’estil. Tothom entenia que era una situació dramàtica i l’equilibri es mantenia sense conflicte. Avui, cal acceptar-ho, les coses i les persones han canviat, de manera que haurem d’admetre que aquells equilibris s’han trencat. Però els mitjans de què disposem són avui infinitament superiors i amb un petit esforç col·lectiu, canalitzat a través de les institucions, no n’hauríem ni de parlar. Sembla que ens agradi donar les culpes precisament a aquells que no saben ni poden ni volen defensar-se.

Acabo de visitar el Visa pour l’Image de Perpinyà i torno a casa amb l’estómac regirat: Alep, Lesbos, Idomeni, Gaza, Calais...milers i milers de persones sense sostre mendicant a les ONG, amb els governs occidentals cercant solucions policials mentre miren cap a un altre cantó. La misèria humana és molt més gran, infinitament més vasta que la simple pobresa. La mesquinesa dels humans és inabastable, és incomprensible.