Què amaga el debat sobre el Museu del Circ?

Article de Lluís Armengol, regidor de la CUP de Figueres, publicat al setmanari Empordà

El projecte del Museu del Circ no és el debat real. El debat real, de fons, és sobre el model de ciutat. Sense un model definit és molt complicat establir un ordre de prioritats perquè es genera un soroll innecessari i molta pèrdua de temps i energia.

A partir del coneixement i reconeixement de la realitat de la ciutat, ens podrem preguntar si la gestió de la cosa pública ha de tenir com a prioritat seduir turistes o atraure i – sobretot- fixar ciutadans. Aquest és el debat veritable. Com fer que Figueres sigui una ciutat atractiva per viure-hi.

És urgent que Figueres faci un tomb que capgiri la seva innegable trajectòria descendent . Recordem que avui  és la tercera ciutat de les comarques de Girona amb el risc més alt de pobresa, només per darrera de Salt i Lloret, i una ciutat desestructurada en molts sentits, on la crisi econòmica i el fenòmen migratori dels darrers anys han deixat  una bona part dels figuerencs en una completa perplexitat i desorientació.

Davant d’aquesta urgència –la de recosir, reteixir la cohesió de la societat figuerenca com a pas previ i indispensable per encarar el futur amb unes mínimes garanties- un Museu del Circ és una prioritat? O potser ho és més fer una segona piscina, una segona biblioteca, construir centres cívics als barris, renovar i impulsar el Museu de l’Empordà, reformar la pista d’atletisme, fer polítiques reals d’igualtat de gènere, acabar el Casino menestral, assegurar la pràctica universal de l’esport als infants i joves, acabar la Cate, destinar més inversió a manteniment i millores dels centres escolars, construir pisos assistits per a la gent gran,  intentar resoldre la segregació urbana i escolar, crear habitatge social o impulsar nous cicles formatius, per exemple?

Què ha de tenir prioritat en un context com aquest? L’interès particular d’un sector molt concret de figuerencs  o  el bé comú del conjunt dels ciutadans? Els d’ara però sobretot els que hi viuran demà i demà passat. Aquesta és la discussió. Egoisme o altruisme. Visió a curt termini, satisfactòria per a uns pocs, o estratègia a mig i llarg termini beneficiosa per a  la immensa majoria. Després d’una dècada en la que el campi qui pugui neoliberal promogut per Santi Vila i continuat per Marta Felip ha estat el model de ciutat impulsat des del govern, és l’hora de tornar a fer un esforç col·lectiu per posar el bé comú i l’interès general al davant de totes les  accions del govern.

En aquest context no és de rebut  entrar a discutir el projecte del museu del circ en sí mateix. No té cap sentit.  Quan la ciutat tingui els seus problemes reals i urgents  resolts o en vies de ser-ho, només en aquell moment es podrà iniciar un debat serè i fructífer sobre un projecte concret i molt particular com és el del Museu del Circ. I, deixem-ho dir, tinc molts dubtes de que fins i tot en aquest supòsit, el projecte aguanti un examen a fons.

Però aquesta discussió ja la tindrem, si s’ha de tenir, quan sigui el moment: quan la ciutat tingui resoltes i cobertes les moltes necessitats que té ara mateix i es pugui  plantejar des del rigor i la responsabilitat quina podria ser la cirereta del pastís d’una ciutat ideal. De moment, hem de fer el pastís. I encara no tenim ni la meitat dels  ingredients necessaris per fer-lo.

Quan la ciutat tingui els seus problemes reals i urgents  resolts o en vies de ser-ho, només en aquell moment es podrà iniciar un debat serè