Durant el llarg estiu, multitud de nois i noies participen en els casals de lleure, en campus esportius o en campaments de tot tipus. Una bona part d’ells estan impulsats i organitzats per l’Ajuntament i això està molt bé. A més,  la gran part dels monitors i monitores que eduquen i acompanyen aquests infants i joves són els mateixos monitors i monitores que, de forma altruista, fan aquesta tasca durant la tardor, l’hivern i la primavera. I això està millor. 

El llarg període estiuenc i la dificultat de poder conciliar vacances i feina fa que moltes famílies recorrin a aquests “serveis”. Què passaria si no existissin aquests recursos? Si casals, campus o campaments no estiguessin a l’abast de tothom? Què seria dels nostres infants i joves durant els llargs mesos d’estiu?  Què passa amb aquells que, per uns motius o uns altres, no poden o no saben accedir a aquests espais?

Però els pares, als casals, campus o acampades, no deixem els nostres fills aparcats com si fossin andròmines. Esperem que es diverteixin, que facin amistats, que aprenguin valors com la solidaritat o l’empatia envers els altres. I això s’anomena educació en el lleure. 

Però, quan comença el curs escolar, aquestes activitats  gairebé desapareixen. És que aquesta educació en el temps lliure ja no és necessària? Si fem  una volta per Figueres al mes d’octubre o al març, hi veurem els nostres infants i joves orfes en el seu temps d’oci. Això o donem per bona l’oferta consumista i alienadora amb la qual els bombardegem. Cert que també existeixen clubs esportius que fan una important tasca educadora, però no és ben bé el mateix si ens referim als esports de masses: futbol i bàsquet.

AEIG Sant Pere, AEIG Xiprers al vent i Ksameu, i fins fa poc l’Esplai de Figueres, sí que fan aquesta funció d’educar els nostres nois i joves en el lleure. Què vol dir això? En el temps exempt d’obligacions laborals o educatives, els monitors i monitores d’aquestes agrupacions, i d’una forma altruista, es dediquen a educar mitjançant el joc nois i noies. És una educació no formal, no reglada, però no menys important, ja que incideixen en les etapes formatives de la mainada amb la qual treballen. I influeixen d’una forma molt important: primer amb l’exemple, dedicant les seves hores lliures als altres. Hi ha millor forma d’ensenyar els processos de participació comunitària i ciutadana? Després, practicant valors que ningú, fora dels molt integristes, podria qüestionar: solidaritat, cooperació, companyonia, respecte, amistat. I la seva metodologia? El joc. El joc, l’eina pedagògica més potent, la més perdurable. Fa poc un monitor em confessava  que la seva dedicació és una forma de vida. Ha d’enganxar perquè molts dels nois i noies que primer juguen als esplais i agrupaments escoltes després es converteixen en monitors i monitores. Després no resulta difícil veure’ls en associacions i moviments socials participatius. No és una mala escola. 

Durant les Festes Alternatives i Populars de Figueres, celebrades a primers de maig al Parc Bosc, es va organitzar una taula rodona amb el títol: El lleure com a eina de transformació social. En aquesta xerrada membres d’aquestes associacions i d’altres vàrem dialogar sobre la importància del lleure en les nostres societats i com aquesta eina sovint és ignorada o menyspreada pels poders públics, fora de la necessitat dels mesos d’estiu. En un moment d’augment de les situacions incíviques, de mainada en entorns poc favorables, de jovent avorrit o d’una oferta d’oci basada exclusivament en l’allau consumista, l’educació en el lleure es converteix en una alternativa molt valuosa. 
La creació d’una Taula del Lleure pot ser una magnífica oportunitat per apropar aquestes experiències a aquells nois i joves que encara no han tingut l’oportunitat de gaudir-ne. Pot permetre arribar a col·lectius més desfavorits i necessitats de polítiques socials urgents. Apropar comunitats que creixen d’esquenes, ignorant-se. L’aparició d’aquesta Taula del Lleure no és una panacea però pot ser una de les eines que ens permetin construir una ciutat millor.  I aquesta sí que és la gran transformació que Figueres necessita.