Ara fa tot just sis mesos, l'alcaldessa Marta Felip i l'ex-alcalde i conseller Santi Vila varen protagonitzar una acte propagandístic titulat "Figueres 2007-2015: Història de la transformació d'una ciutat" en el què el triomfalisme i l'autocomplaença vessaven per tot arreu. Tot un exercici de frívola negació de la realitat. En definitiva, la idea era vendre que "(...) el projecte de ciutat de Figueres va com un llamp", tal com va dir l'ex-alcalde. Aquest era el guió i aquest és el "relat de ciutat" oficial. 

Més enllà de la divergència política, és de justícia i necessari per a una bona administració de la cosa pública reconèixer i donar continuïtat als aspectes positius, si n'hi ha, de qualsevol acció política. I l'empenta que Vila va aportar inicialment a la ciutat després de les rutines i inèrcies creades per 12 anys amb un mateix alcalde és una realitat innegable. La construcció d'equipaments públics que s'han demostrat molt útils com és el cas del Centre de Formació Integrat i, especialment, totes les accions urbanístiques dirigides cap a la pacificació del trànsit i millora de l'espai públic en favor dels vianants són una herència del període 2007-2015 que cal reivindicar, millorant el que es consideri millorable. 

Però també és de justícia i absolutament necessari  posar sobre la taula els aspectes més foscos d'aquests anys "gloriosos" i de les perspectives de futur que tenim sobre la taula encara que això signifiqui trencar la joguina que ens hem fet a mida. La veritable transformació de la ciutat i els indicadors que ens parlen de quin és el present i el futur immediat de Figueres s'han de buscar a d'altres àmbits i apunten en una altra direcció. Constatant que el nivell d'estudis del figuerencs es troba per sota de la mitjana catalana, però en canvi l'índex de fracàs escolar està per sobre. Reconeixent i qüestionant-nos perquè la despesa municipal en serveis socials i cultura a Figueres és la meitat de la què hi destinen les poblacions referents del nostre entorn com poden ser Olot i Girona. Preguntant-nos que s'ha fet aquests darrers anys en política d'habitatge i de quina manera s'ha ajudat a una part molt important dels figuerencs en relació a aquesta qüestió. I així podríem continuar amb dades relatives a atur, pobresa i altres indicadors fonamentals per copsar  la qualitat de vida real d'una ciutat. Aquestes són dades d'una ciutat desestructurada, no les d'una pretesa ciutat dinàmica, creativa, emprenedora i "que va com un llamp", que l'storytelling del màrqueting municipal i editorial ens vol vendre. Aquesta és la veritable transformació de la ciutat. Però la pregunta és: el govern ho sap tot això? Ho sabem els ciutadans? O vivim en un miratge? 

A ningú li agrada veure's deformat en un mirall, però de tothom és sabut que per poder guarir una malaltia el primer que cal és diagnosticar-la. Sinó, malament rai. Quan el quadripartit CiU-PSC-Unió-PP  (després de pactar i apujar-se els sous de manera obscena, gràcies al trànsfuga de facto Borrego) anuncia com acció de govern un pla de xoc per la ciutat que inclou arranjar el carrer Avinyonet, repassar voreres, netejar carrers o fer un tercer pavelló, entens que el govern no està per la feina, més enllà de fer accions de cara a la galeria i aferrar-se a la cadira. O bé, senzillament, no sap el que té entre mans. I això encara és més preocupant. El pla de xoc necessari ha de sortir del coneixement i el reconeixement de la realitat de la ciutat, encara que aquesta no sigui la que ens agradaria que fos, i actuar en conseqüència. Amb responsabilitat envers el present i el futur immediat.

És evident que, malgrat tot, Figueres manté igualment unes enormes potencialitats. Tenim la sort de no ser un racó de món. Un treball fet amb perspectiva que es recolzi sobre un coneixement (i reconeixement) rigorós de la nostra realitat farà que s'apliquin les polítiques necessàries per aconseguir que aquesta ciutat tingui a mig i llarg termini una vitalitat ciutadana que la projecti amb garanties cap el futur. No podem amagar-nos més rere l'aparador comercial i turístic que tapa a primer cop d'ull totes les nostres vergonyes. No podem, en definitiva, negar més la realitat. És hora que el govern rectifiqui, deixi de banda l'autocomplaença per quan ens la puguem permetre i s'arromangui. Si s'hi vol posar, ens trobarà al seu costat. Encara hi som a temps.