A uns setanta quilòmetres de Figueres, a prop de l’autopista que travessa la Catalunya Nord, s’hi troba el Memorial de Rivesaltes. Inaugurat a finals del 2015, és un excepcional espai de memòria històrica que alhora ensenya, reivindica i emociona. En primer lloc ensenya de quina manera “les indésirables”, aquells “indesitjables” d’origens tan diferents –refugiats republicans de la nostra guerra civil, jueus i gitanos, molts d’ells destinats als camps d’extermini nazis, però també harkis argelians i refugiats contemporanis- han sigut tractats de manera igualment indigna al llarg dels darrers setanta-cinc anys. En segon lloc, reivindica la feina de destacats lluitadors i entitats de la Catalunya Nord que no han permès la destrucció definitiva de les restes del camp d’internament més gran del sud de França. I, finalment, emociona profundament perquè la intensitat de l’espai arquitectònic del Memorial és impactant –com un gegantí monòlit tombat, ocult en una enorme rasa a la manera dels obeliscs egipcis encara mig tallats, descansant a la pedrera- i també ho és el seu contingut memorialístic: tant pel que fa als testimonis del passat com a les referències a l’actual situació dels refugiats a Europa. Cal anar-hi, deixar-se impregnar de vivències històriques plenes de dolor i sortir-ne amb la convicció que la memòria és un pilar insubstituïble de la democràcia.

Hi penso en un dia especialment trist per la mort del periodista Carles Capdevila, un exemplar lluitador per la dignitat de les persones i una acumulació realment excepcional d’intel·ligència i bondat. En moments com aquest, en què ens interroguem sobre l’absurditat de les morts prematures, però també sobre el gran enigma que encercla la vida dels humans, potser no és abusiu relacionar la necessitat dels memorials i el record agraït a Carles Capdevila. Cal no perdre’s el seu darrer llibre, La vida que aprenc, síntesi del seu pensament humanitari i valent, i del seu amor gairebé incomprensible per aquest món tan ben fet però tan mal acabat.

També recordaré aquest dia per un fet insubstancial però per a mi molt significatiu, doncs va coincidir amb la meva darrera jornada com a regidor de l’Ajuntament de Figueres. Després de dos anys de treball feixuc però fructífer, he decidit deixar pas a un company més jove, l’Oriol Turró, que aportarà noves idees i encara més compromís. La complexa situació actual del govern de la ciutat requereix regidors en plena forma. En aquest plenari hi ha, ara per ara, dues coses imprescindibles: una gran resistència física i molta paciència. Són dues coses que amb l’edat van de baixa, sobretot la segona.