Ja ha passat la vaga general. Ja s'ha
criticat als sindicats, al govern i a la patronal. S'han posat
sobre la taula molts dels elements implicats en aquesta crisi, els
que podrien ser els motors del canvi i s'ha descrit els principals
responsables. L'allau d'informació d'aquestes últimes setmanes ha
estat immensa. De tot el que s'ha dit, escrit i difós hi ha un
element transversal, la necessitat de reinventar-nos a tots
nivells. Aquest és un imperatiu per sortir d'aquesta crisi. Crisi
econòmica i social però també crisi de lideratge global i local. A
Figueres, la realitat social i cultural, la
manca de projecte més enllà del formigó, els personalismes
d'alguns líders i la desorganització en molts camps han fet que
aquest treball de reconstrucció encara sigui més dur.

Més dur, no significa impossible però
si que implica constància, consens, treball, unió i esforç. A
Figueres som moltes les persones treballadores. Treballadores amb
totes les variants que permet la nostre llengua. En un gran
percentatge els habitants de Figueres som treballadors en termes
d'assalariat i en definitiva uns dels principals pagadors d'aquesta
crisi econòmica. Per tant és necessari començar pel treball, amb
l'objectiu de millorar el present i el futur en aquest àmbit. A
través de la formació tant professional com capacitadora i apostant
per la qualitat de les nostres empreses. Alhora hem d'exigir
voluntat de treball conjunt entre els diferents actors implicats i sé
que nosaltres només som els obrers, que totes les propostes tenen
pros i contres i que per tant s’hauran d'analitzar i concretar
conjuntament. Això és el que volem fer des de la CUP, apostar per
un model consensuat, amb prespectiva de futur i que senti les bases
del que volem ser demà.

Per això necessitem treballadors, en
el sentit d'emprenedors, de constants, d'implicats en aquest bé
personal i comú que és fer-ho millor que fins ara. Treballadors pel
benefici on tothom hi guanya o com diuen els anglosaxons pel model
WIN/WIN, sense que apel·lar al voluntariat. Aquesta obra és la que
serà més valorada, si s'assoleix, a nivell intern i quan vulguem
fer el salt a la construcció nacional. Però no volem ser i·lusos
tampoc, sabem que no serà fàcil i menys si tenim en compte els
“manobres” que fins ara hem tingut per liderar-la. La unió del
teixit social, l'associatiu, l'empresarial i el polític, sobretot el
polític és la millor base per assolir aquest repte col·lectiu.

Ara vindran mesos de promeses
electorals, primer autonòmiques (potser nacionals) i després
locals però també han de venir mesos d'exigències per part nostra,
de la societat, per tal que des dels diferents estaments polítics,
però també dels sindicals i dels empresarials, s'emprengui el camí
del treball i de la construcció no especulativa dels pròxims 10 ó
15 anys.